dimecres, 27 de juliol del 2016

Mudança

Acaba un altre any, un d’aquells que tu mesures a partir de cursos acadèmics – coses que passen quan no deixes mai de formar part d’una escola. I, arribat aquest moment, és el torn de fer mudança, un altre cop. Empaquetar-ho tot, buidar una habitació, buidar tot un any de vida. Decidir quins records t’endús i quins, en canvi, es quedaran pel camí. Què és allò important i allò superflu?

Comences a fer caixes, lentament, com si allargar aquest procés també allargués totes les vivències d’aquells nou mesos. En una primera caixa poses els llençols i les mantes de l’hivern, tot deixant un raconet per aquella calor natural que tenia el teu llit els matins que despertaves al seu costat. Després és el torn dels apunts i tots aquells papers acumulats i plens de noves pràctiques, activitats innovadores o, simplement, anotacions sense sentit. Llavors també deixes un petit racó per totes aquelles idees que se us van acudir en les llargues tardes al bar, estones que substituïen hores de feina que hauríeu d’haver fet però que, en canvi, resultaven més profitoses per a la felicitat personal.

Arriba el torn de les sabates. No saps com guardar tots aquells parells acumulats que t’han dut a tants racons. Sabates que t’han fet viure molt. I que també t’han fet perdre molt. Amb elles guardaràs cada carrer del barri, cada bar i botiga on has entrat, cada escola on has anat. I també pensaràs en les sabates dels altres que t’han acompanyat en tot això. Però Anna, et dius, guarda un racó també per aquells moments de soledat on has caminat i caminat sense rumb només per intentar allunyar-te de tot allò que et perseguia sense descans, per allunyar-te d’allò que t’unia massa allí on t’havies quedat quieta durant un temps.

Tens una altra caixa, més petiteta aquest cop, per a les fotos que tens penjades a la paret i qualsevol detallet que ha servit de decoració per a l’habitació. Perquè mai viuries a un lloc sense personalitat, sense la teva empremta. Així que guardes aquella rosa de feltre que et va regalar un nen de l’escola a qui, molts dies, hauries ofegat. I també el marc de fotos amb aquell retrat de quan eres petita que, de sorpresa, et va fer una alumna del repàs, futura artista. El planificador setmanal on anotaves tota la feina que volies fer i que els diumenges a la nit, en tornar al pis, veies que s’havia quedat en mers propòsits. La foto de la teva primera graduació, amb aquella amiga que et va descobrir que al món hi havia algú com tu: ella. L’entrada del concert somiat i perseguit durant mesos.

Arribes al quid de la qüestió: la roba que no t’has atrevit a treure de l’armari tot i que el temps hagi canviat quatre vegades d’estació. La teva camisa de cors preferida que duies el primer dia que el teu nerviosisme i tu vau arribar a l’escola. Aquells pantalons texans ajustats que no saps mai si és l’ocasió adequada per a posar-te’ls. La dessuadora que portes a l’hivern per casa i que encara creus que fa la seva olor. El vestit que et vas comprar expressament per a aquella cita que no sabies com acabaria, i va anar bé. El xandall dels bons propòsits per anar al gimnàs. La jaqueta de l’últim adéu que, dels nervis, no aconseguia fer-te entrar en calor. I ho guardes. Ho guardes tot esperant que, quan la tardor torni a fer començar el curs escolar, seràs capaç de desplegar-ho tot, penjar-ho a l’armari i posar-t’ho amb el millors dels somriures. Per encetar noves aventures a una nova escola. Per sortir una nit a donar-ho tot amb aquells pantalons. Per anar per casa abrigada amb la dessuadora. Per a una nova cita que acabi bé, amb vestit o sense. Per moltes hores més de zumba al gimnàs de la cantonada. Per una llarga temporada on la jaqueta no hagi de suportar últims adéus, sinó primeres benvingudes.


I, després d’invertir-hi unes quantes hores de desgast emocional, creus que ja has aconseguit desar-ho tot. Però, de sobte t’adones que, malgrat seguir pensant com és possible haver acumulat tant i tant, et queda una caixa buida, preparada per omplir. I serà per tots aquells records que mai, mai, t’atreviràs a empaquetar.

dimecres, 25 de maig del 2016

El got i tu

Algú em va dir un dia que la magnitud dels nostres problemes – i de les nostres tragèdies, m’afegiria a dir – es mesura com si fos un got. Un got en si no pesa si només l’aguantem dos minuts però, quan ho anem allargant, el got pot arribar a convertir-se en una càrrega pesada de cinc tones que sostenim amb un sol braç.

Llavors ve la lliçó final que tots us podeu imaginar: que si hem d’aprendre a deixar anar el got aviat, que allargar l’agonia no solucionarà els problemes sinó que els farà més grans i totes aquestes històries que bla, bla, bla...

I que sí eh! Objectivament, aquesta reflexió té tota la raó del món. És un proverbi digne de seguir.

Però tu, esperit innat de contradicció, no et dediques a deixar anar el got sinó que, per contra, et distreus en, a sobre, omplir-lo. És massa fàcil aguantar un got buit, no? Posem-hi coses! Afegim-li dies d’estrès que haurien de tenir 36 hores, nits interminables sense poder dormir, la poca capacitat de dir no a demandes de nova feina, una autoestima sota el nivell del mar i un pessimisme per sobre els núvols i “voilà” ja tenim el got ple fins a dalt de tot.

Per això camines fent equilibris per la vida, ja que el mínim descuit pot fer vessar una sola gota i ocasionar-te un tsunami emocional. Que totes aquelles gotes ben disposades i organitzades al got, i al teu dia a dia, s’esverin i no sàpigues cap on tirar.

Fins el dia que ho veus, el problema no és que vessi el got, el problema ja el tens: ja no l’hauries d’omplir més, posar fre, parar.

I llavors també veus una altra cosa: és aquest got tan ple precisament el que et sosté a tu de peu. Almenys, camines. 

dijous, 12 de maig del 2016

Trinaranjus i felicitat

“Primavera i trinaranjus amb qui més has estimat.”

Jo, que sóc més de fanta de taronja com a beguda dolça per excel·lència, sempre he pensat que sí, que aquesta frase ben bé pot ser la definició perfecta de la felicitat. Sovint estem encabits en grans metes, en il·lusions immenses i passem la vida així, allunyant-nos de les petites coses que, al cap i a la fi, són les que acaben dibuixant el somriure als llavis.

I és que la felicitat és mirar-te als ulls i, nerviosa, somriure. I que tu em miris i, sense cap inseguretat, em somriguis.

Felicitat és tornar els divendres a casa i notar les abraçades d’aquells qui no s’acostumen a tenir-te lluny. I tenir, des que va començar la teva incursió universitària, el mateix plat de macarrons a taula perquè és el teu plat preferit.

La felicitat també es pot concretar en noms i cognoms. Els d’aquelles persones que, dia rere dia, festa rere festa, caiguda rere caiguda, et demostren que juntes podeu viure moments únics i que sou, senzillament, imparables.

Podeu somriure quan penses en la teva feina. Això és felicitat en majúscules. Saber que hi ha dies que surts derrotada, amb ganes de posar els dits a un endoll, però que si t’ho demanessin, sense dubtar, t’enduries a casa més de la meitat d’aquells petits monstruitos.

Seure davant del mar i deixar que et despentini. No dormir en 24 hores però no per haver sortit de festa sinó per haver-la organitzat. Viatjar a llocs propers i llocs llunyans. Estar escrivint aquestes línies. Obrir àlbums de fotos i veure aquelles mans que t’abraçaven per fer-te feliç i que ara, qui sap on són. Voler superar cada dia els reptes que suposa una nova partitura quan cada vegada tens el clarinet més lluny. Cantar a la dutxa, per què no. Voler comprar-te un collaret nou a conjunt d’aquell vestit florit que et podràs posar ara que arriba l’estiu. Passar per davant d’una floristeria i olorar les roses. Aprendre les cançons del nou disc del teu grup preferit.


I, com no, que t’enlluerni el sol primaveral mentre beus trinaranjus amb algú estimat. 

dilluns, 22 de febrer del 2016

La meva feina, el meu sou!

Aquest 22 de febrer és el Dia Europeu per la Igualtat Salarial entre Homes i Dones; dia on es visualitza que la igualtat real entre homes i dones en el mercat de treball encara és una utopia que tenim lluny d’assolir. Actualment, les dones dels Països Catalans guanyem, de mitjana, un 22% menys que els homes per fer la mateixa feina, de manera que hauríem de treballar 79 dies més per igualar el salari.

Però aquest dia no només implica les dades de discriminació directa, com és el cas del salari, sinó que cal visualitzar també els estereotips i prejudicis que encara hi ha en el mercat laboral i que fan que les dones pateixin discriminació a l’hora de trobar una feina, especialment si són mares o estan en potencialitat de ser-ho. Ens resulta més difícil trobar un bon lloc de treball, ens costa més conciliar la nostra vida laboral i familiar i, quan trobem feina és menys valorada social i econòmicament.


Per això, en els moments transcendentals que estem vivint amb la construcció del nou país, la igualtat efectiva o real entre els homes i les dones no s’ha de quedar en una reivindicació en dates assenyalades sinó que cal el compromís ferm que, en aquesta nova Catalunya, serem valorades per la nostra feina, lluny dels estereotips de gènere. Perquè les dones volem decidir i ser, també en el món laboral! 

dilluns, 11 de gener del 2016

A propòsit dels propòsits

A PROPÒSIT DELS PROPÒSITS

Gires la pàgina. Dia 1. La gent sol dir-te que al mateix temps que canvies de calendari i d’any també has de canviar la vida, apropar-te una mica més a allò que desitges. Complir els anhels que se’t van resistint.

Però tu mires al teu voltant i veus que aquells que el dia 31 de desembre es prometien deixar de fumar, avui ja s’han acabat mig paquet. Que la cua per inscriure’s al gimnàs no és tan llarga com et pensaves. Que les dietes a base de verdura també deixaran un racó per a la xocolata. Que tots aquells que ahir volien aprendre un idioma nou avui diuen que, total, quan aniran de viatge ja sobreviuran amb una guia.

I que de bones intencions n’està ple el món.

És per això que mai fas propòsits d'any nou. Evites frustracions innecessàries. Veus que per molt que sigui 1 de gener segueixes estimant-lo com si fos 20 de desembre. Que et mires al mirall i el teu somriure forçat no ha millorat després del raïm de la sort. Que el 2016 no t’ha portat un somni reparador sinó que podrien tocar les campanades mil cops abans tu no hauries aconseguit la fase REM.

Però enguany és diferent. La sensació d’estar en una via sense sortida t’ha portat a escriure una llista d’allò que vols aconseguir i, sobretot, d’allò que vols que s’ho endugui el 2015. Canviar el rumb, fer les coses d'una altra manera. Veure que ets capaç d'activar alguna cosa que fins ara se t'escapava.


Fer zàping vital. I, per fi, aconseguir canviar de canal.

dijous, 3 de desembre del 2015

Viure sense tu

VIURE SENSE TU

Punt i final. Sabia que aquell dia al seu llit seria l’últim que el veuria entre les seves cames i els llençols. L’últim cop que el sentiria riure quan ella, nerviosa i avergonyida, es queixava del seu cabell despentinat dient que la feia lletja. Només li quedaria la seva olor a coco i a One million. I la pel·lícula d’escenes que se li succeïa a la ment i la retina. Els petons dels matins quan ell marxava a corre-cuita, gairebé fugint, perquè no s’atrevia a mirar-la a plena llum del dia mentre pensava que allò no arribaria enlloc; les converses pujades de to pel mòbil fins a la matinada que servien per escalfar l’ambient per si, al final, s’alineaven els astres i acabaven quedant; els jocs de mans quan estaven al llit, explicant-se la vida i fent veure que el que es deien els importava més que el sexe que vindria quan decidirien que ja n’hi havia hagut prou i es mirarien més de cinc segons seguits.

No ho havien parlat. Ni ho parlarien. Però prou bé que ho sabien tots dos. Després d’aquelles dues hores: prou trucades, prou missatges, fi de la relació.


Però ja m’està bé. Massa avisos. Massa recaigudes. Massa punts i finals que han resultat ser punts i seguits. No t’importo. No veus més enllà de la nostra química sexual. Tens interès per la meva vida els dilluns perquè els dimarts quedem, però si dimecres el meu món s’ensorra, has desaparegut. És més, ets un dels detonants d’aquests daltabaixos emocionals que he estat patint per romandre enganxada a una relació agonitzant. No, avui no és un punt i final. És un punt i principi. 

dimarts, 26 de maig del 2015

Un arbre no creix més per molt que el mesurin.

Un arbre no creix més per molt que el mesurin.
Crec que aquesta frase hauria de ser una de les premisses de la mentalitat de mestres i professors en quant a avaluació.
Amb això vull dir que l’avaluació sigui prescindible i fàcilment suprimible? No. L’avaluació que realment busca la millora i el creixement educatiu i personal dels alumnes, aquesta és la que ha de perdurar i la que hem de perseguir com a objectiu. En canvi, aquella avaluació que busca quantificar el progrés de l’alumne, etiquetar-lo i establir-ne constants mesures que només porten a aprovar o suspendre; és una avaluació innecessària que no aporta riquesa al procés d’ensenyament – aprenentatge.

Així doncs, avaluar per avaluar no és suficient, ni útil. Segons Condemarín, M. (2000) una avaluació autèntica s’ha de regir per uns principis bàsics. Anem a situar-los en l’àmbit de l’educació primària:

  • Està orientada a millorar la qualitat dels aprenentatges. No avaluem perquè sí o per justificar allò que fem sinó per saber com hem d’orientar els nostres alumnes i ajudar-los a madurar en tots els àmbits. Així, quin sentit pot tenir fer tota aquella sèrie d’exàmens de tots els temes de totes les assignatures si després els mestres ens limitem a una mera qualificació numèrica i no anem més enllà. En aquesta línia, us recomano que llegiu el meu post anterior sobre el feedback, la clau d’una veritable avaluació formativa. Això implica també que l’avaluació és una part integrant i fonamental del procés d’ensenyament – aprenentatge.
  • Constitueix un procés col·laboratiu. Això suposa implicar els alumnes en l’avaluació, responsabilitzar-se’n. Diferents exemples podrien ser l’autoavaluació, l’avaluació entre iguals o participar en l’elaboració dels criteris d’avaluació d’una tasca. I fomentant aquest tipus de treball, també afavorim l’autonomia en l’aprenentatge i la metacognició, ja que els alumnes són part activa del procés d’E-A des del principi fins al final i, per tant, seran responsables del seu èxit o no.
  • Valora de forma positiva els errors. Personalment crec que aquesta és un dels aspectes que més hem de millorar com a docents. Els errors formen part de l’aprenentatge i fer-ne la seva comprensió és el que contribuirà a què els alumnes comprenguin què estan fent i quin és el camí a seguir. Jo us podria dir: “Deixem el bolígraf i de fer creus i passem-nos al bolígraf verd i a les explicacions, al feedback”.
  • L’avaluació autèntica no és sinònim de qualificació numèrica. Aquest és un aspecte fonamental, i és el que motiva aquesta entrada al bloc. L’avaluació no ha de tenir per objectiu “mesurar” els coneixements dels alumnes i comparar-los per fer-ne un judici simplista sinó que, com he anat dient, ha d’anar més enllà.

En definitiva, el que implica l’avaluació autèntica no és més (i que ja és prou) que un canvi de mentalitat i veure que l’alumne en forma part i que, com a tal, l’hem de valorar, implicar i fomentar el seu desenvolupament crític.
Per acabar, vull adjuntar-vos un enllaç amb una entrevista a  Carles Monereo, Doctor en psicologia i fundador del grup d’investigació SINTE, on ja el titular us farà reflexionar i debatre sobre els temes d’avaluació que jo he anat apuntat: “Dime cómo evalúas y te diré cómo aprenden tus alumnos”, No puc estar-hi més d’acord. Pensem quina educació volem i llavors mirem si estem avaluant per a aconseguir-la. Donem-li a l’avaluació la importància que té i el paper crític que ens exigeix la societat actual i la riquesa dels nostres nens.






BIBLIOGRAFIA:
-        Bordas, M.I. y Cabrera, F.A. (2001). Estrategias de evaluación de los aprendizajes centrados en el proceso. Revista Española de Pedagogía, 218, 25-48.
-          Condemarín, M. (2000). Evaluación auténtica de los aprendizajes. Un medio para mejorar las competencias en lenguaje y comunicación. Santiago: Andrés Bello.
-          Ibarra, M. et. al. (2012) La evaluación entre iguales: beneficios y estrategias para su práctica en la universidad. Revista de Educación, 359, septiembre – diciembre 2012.
-          Perrenoud, Ph. (1999). Construir competencias desde la escuela. Santiago de Chile, Dolmen Ediciones.