El got i tu

Algú em va dir un dia que la magnitud dels nostres problemes – i de les nostres tragèdies, m’afegiria a dir – es mesura com si fos un got. Un got en si no pesa si només l’aguantem dos minuts però, quan ho anem allargant, el got pot arribar a convertir-se en una càrrega pesada de cinc tones que sostenim amb un sol braç.

Llavors ve la lliçó final que tots us podeu imaginar: que si hem d’aprendre a deixar anar el got aviat, que allargar l’agonia no solucionarà els problemes sinó que els farà més grans i totes aquestes històries que bla, bla, bla...

I que sí eh! Objectivament, aquesta reflexió té tota la raó del món. És un proverbi digne de seguir.

Però tu, esperit innat de contradicció, no et dediques a deixar anar el got sinó que, per contra, et distreus en, a sobre, omplir-lo. És massa fàcil aguantar un got buit, no? Posem-hi coses! Afegim-li dies d’estrès que haurien de tenir 36 hores, nits interminables sense poder dormir, la poca capacitat de dir no a demandes de nova feina, una autoestima sota el nivell del mar i un pessimisme per sobre els núvols i “voilà” ja tenim el got ple fins a dalt de tot.

Per això camines fent equilibris per la vida, ja que el mínim descuit pot fer vessar una sola gota i ocasionar-te un tsunami emocional. Que totes aquelles gotes ben disposades i organitzades al got, i al teu dia a dia, s’esverin i no sàpigues cap on tirar.

Fins el dia que ho veus, el problema no és que vessi el got, el problema ja el tens: ja no l’hauries d’omplir més, posar fre, parar.

I llavors també veus una altra cosa: és aquest got tan ple precisament el que et sosté a tu de peu. Almenys, camines.