VIURE SENSE TU
Punt i final. Sabia que aquell dia al seu llit seria l’últim que el veuria
entre les seves cames i els llençols. L’últim cop que el sentiria riure quan
ella, nerviosa i avergonyida, es queixava del seu cabell despentinat dient que
la feia lletja. Només li quedaria la seva olor a coco i a One million. I la pel·lícula d’escenes que se li succeïa a la ment
i la retina. Els petons dels matins quan ell marxava a corre-cuita, gairebé
fugint, perquè no s’atrevia a mirar-la a plena llum del dia mentre pensava que
allò no arribaria enlloc; les converses pujades de to pel mòbil fins a la
matinada que servien per escalfar l’ambient per si, al final, s’alineaven els
astres i acabaven quedant; els jocs de mans quan estaven al llit, explicant-se
la vida i fent veure que el que es deien els importava més que el sexe que
vindria quan decidirien que ja n’hi havia hagut prou i es mirarien més de cinc
segons seguits.
No ho havien parlat. Ni ho parlarien. Però prou bé que ho sabien tots dos.
Després d’aquelles dues hores: prou trucades, prou missatges, fi de la relació.
Però ja m’està bé. Massa
avisos. Massa recaigudes. Massa punts i finals que han resultat ser punts i
seguits. No t’importo. No veus més enllà de la nostra química sexual. Tens
interès per la meva vida els dilluns perquè els dimarts quedem, però si
dimecres el meu món s’ensorra, has desaparegut. És més, ets un dels detonants
d’aquests daltabaixos emocionals que he estat patint per romandre enganxada a
una relació agonitzant. No, avui no és un punt i final. És un punt i principi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada