El got i tu

Algú em va dir un dia que la magnitud dels nostres problemes – i de les nostres tragèdies, m’afegiria a dir – es mesura com si fos un got. Un got en si no pesa si només l’aguantem dos minuts però, quan ho anem allargant, el got pot arribar a convertir-se en una càrrega pesada de cinc tones que sostenim amb un sol braç.

Llavors ve la lliçó final que tots us podeu imaginar: que si hem d’aprendre a deixar anar el got aviat, que allargar l’agonia no solucionarà els problemes sinó que els farà més grans i totes aquestes històries que bla, bla, bla...

I que sí eh! Objectivament, aquesta reflexió té tota la raó del món. És un proverbi digne de seguir.

Però tu, esperit innat de contradicció, no et dediques a deixar anar el got sinó que, per contra, et distreus en, a sobre, omplir-lo. És massa fàcil aguantar un got buit, no? Posem-hi coses! Afegim-li dies d’estrès que haurien de tenir 36 hores, nits interminables sense poder dormir, la poca capacitat de dir no a demandes de nova feina, una autoestima sota el nivell del mar i un pessimisme per sobre els núvols i “voilà” ja tenim el got ple fins a dalt de tot.

Per això camines fent equilibris per la vida, ja que el mínim descuit pot fer vessar una sola gota i ocasionar-te un tsunami emocional. Que totes aquelles gotes ben disposades i organitzades al got, i al teu dia a dia, s’esverin i no sàpigues cap on tirar.

Fins el dia que ho veus, el problema no és que vessi el got, el problema ja el tens: ja no l’hauries d’omplir més, posar fre, parar.

I llavors també veus una altra cosa: és aquest got tan ple precisament el que et sosté a tu de peu. Almenys, camines. 

Trinaranjus i felicitat

“Primavera i trinaranjus amb qui més has estimat.”

Jo, que sóc més de fanta de taronja com a beguda dolça per excel·lència, sempre he pensat que sí, que aquesta frase ben bé pot ser la definició perfecta de la felicitat. Sovint estem encabits en grans metes, en il·lusions immenses i passem la vida així, allunyant-nos de les petites coses que, al cap i a la fi, són les que acaben dibuixant el somriure als llavis.

I és que la felicitat és mirar-te als ulls i, nerviosa, somriure. I que tu em miris i, sense cap inseguretat, em somriguis.

Felicitat és tornar els divendres a casa i notar les abraçades d’aquells qui no s’acostumen a tenir-te lluny. I tenir, des que va començar la teva incursió universitària, el mateix plat de macarrons a taula perquè és el teu plat preferit.

La felicitat també es pot concretar en noms i cognoms. Els d’aquelles persones que, dia rere dia, festa rere festa, caiguda rere caiguda, et demostren que juntes podeu viure moments únics i que sou, senzillament, imparables.

Podeu somriure quan penses en la teva feina. Això és felicitat en majúscules. Saber que hi ha dies que surts derrotada, amb ganes de posar els dits a un endoll, però que si t’ho demanessin, sense dubtar, t’enduries a casa més de la meitat d’aquells petits monstruitos.

Seure davant del mar i deixar que et despentini. No dormir en 24 hores però no per haver sortit de festa sinó per haver-la organitzat. Viatjar a llocs propers i llocs llunyans. Estar escrivint aquestes línies. Obrir àlbums de fotos i veure aquelles mans que t’abraçaven per fer-te feliç i que ara, qui sap on són. Voler superar cada dia els reptes que suposa una nova partitura quan cada vegada tens el clarinet més lluny. Cantar a la dutxa, per què no. Voler comprar-te un collaret nou a conjunt d’aquell vestit florit que et podràs posar ara que arriba l’estiu. Passar per davant d’una floristeria i olorar les roses. Aprendre les cançons del nou disc del teu grup preferit.

I, com no, que t’enlluerni el sol primaveral mentre beus trinaranjus amb algú estimat. 

Cançó Viure Sense tu - Antònia Font