Acaba un
altre any, un d’aquells que tu mesures a partir de cursos acadèmics – coses que
passen quan no deixes mai de formar part d’una escola. I, arribat aquest moment,
és el torn de fer mudança, un altre cop. Empaquetar-ho tot, buidar una
habitació, buidar tot un any de vida. Decidir quins records t’endús i quins, en
canvi, es quedaran pel camí. Què és allò important i allò superflu?
Comences a
fer caixes, lentament, com si allargar aquest procés també allargués totes les
vivències d’aquells nou mesos. En una primera caixa poses els llençols i les
mantes de l’hivern, tot deixant un raconet per aquella calor natural que tenia
el teu llit els matins que despertaves al seu costat. Després és el torn dels
apunts i tots aquells papers acumulats i plens de noves pràctiques, activitats
innovadores o, simplement, anotacions sense sentit. Llavors també deixes un
petit racó per totes aquelles idees que se us van acudir en les llargues tardes
al bar, estones que substituïen hores de feina que hauríeu d’haver fet però
que, en canvi, resultaven més profitoses per a la felicitat personal.
Arriba el
torn de les sabates. No saps com guardar tots aquells parells acumulats que
t’han dut a tants racons. Sabates que t’han fet viure molt. I que també t’han
fet perdre molt. Amb elles guardaràs cada carrer del barri, cada bar i botiga
on has entrat, cada escola on has anat. I també pensaràs en les sabates dels
altres que t’han acompanyat en tot això. Però Anna, et dius, guarda un racó
també per aquells moments de soledat on has caminat i caminat sense rumb només
per intentar allunyar-te de tot allò que et perseguia sense descans, per
allunyar-te d’allò que t’unia massa allí on t’havies quedat quieta durant un
temps.
Tens una
altra caixa, més petiteta aquest cop, per a les fotos que tens penjades a la
paret i qualsevol detallet que ha servit de decoració per a l’habitació. Perquè
mai viuries a un lloc sense personalitat, sense la teva empremta. Així que
guardes aquella rosa de feltre que et va regalar un nen de l’escola a qui,
molts dies, hauries ofegat. I també el marc de fotos amb aquell retrat de quan
eres petita que, de sorpresa, et va fer una alumna del repàs, futura artista.
El planificador setmanal on anotaves tota la feina que volies fer i que els
diumenges a la nit, en tornar al pis, veies que s’havia quedat en mers
propòsits. La foto de la teva primera graduació, amb aquella amiga que et va
descobrir que al món hi havia algú com tu: ella. L’entrada del concert somiat i
perseguit durant mesos.
Arribes al quid
de la qüestió: la roba que no t’has atrevit a treure de l’armari tot i que el
temps hagi canviat quatre vegades d’estació. La teva camisa de cors preferida que
duies el primer dia que el teu nerviosisme i tu vau arribar a l’escola. Aquells
pantalons texans ajustats que no saps mai si és l’ocasió adequada per a
posar-te’ls. La dessuadora que portes a l’hivern per casa i que encara creus
que fa la seva olor. El vestit que et vas comprar expressament per a aquella
cita que no sabies com acabaria, i va anar bé. El xandall dels bons propòsits
per anar al gimnàs. La jaqueta de l’últim adéu que, dels nervis, no aconseguia
fer-te entrar en calor. I ho guardes. Ho guardes tot esperant que, quan la tardor
torni a fer començar el curs escolar, seràs capaç de desplegar-ho tot,
penjar-ho a l’armari i posar-t’ho amb el millors dels somriures. Per encetar
noves aventures a una nova escola. Per sortir una nit a donar-ho tot amb
aquells pantalons. Per anar per casa abrigada amb la dessuadora. Per a una nova
cita que acabi bé, amb vestit o sense. Per moltes hores més de zumba al gimnàs
de la cantonada. Per una llarga temporada on la jaqueta no hagi de suportar
últims adéus, sinó primeres benvingudes.
I, després d’invertir-hi unes quantes hores de
desgast emocional, creus que ja has aconseguit desar-ho tot. Però, de sobte t’adones
que, malgrat seguir pensant com és possible haver acumulat tant i tant, et
queda una caixa buida, preparada per omplir. I serà per tots aquells records
que mai, mai, t’atreviràs a empaquetar.
