dimecres, 27 de juliol del 2016

Mudança

Acaba un altre any, un d’aquells que tu mesures a partir de cursos acadèmics – coses que passen quan no deixes mai de formar part d’una escola. I, arribat aquest moment, és el torn de fer mudança, un altre cop. Empaquetar-ho tot, buidar una habitació, buidar tot un any de vida. Decidir quins records t’endús i quins, en canvi, es quedaran pel camí. Què és allò important i allò superflu?

Comences a fer caixes, lentament, com si allargar aquest procés també allargués totes les vivències d’aquells nou mesos. En una primera caixa poses els llençols i les mantes de l’hivern, tot deixant un raconet per aquella calor natural que tenia el teu llit els matins que despertaves al seu costat. Després és el torn dels apunts i tots aquells papers acumulats i plens de noves pràctiques, activitats innovadores o, simplement, anotacions sense sentit. Llavors també deixes un petit racó per totes aquelles idees que se us van acudir en les llargues tardes al bar, estones que substituïen hores de feina que hauríeu d’haver fet però que, en canvi, resultaven més profitoses per a la felicitat personal.

Arriba el torn de les sabates. No saps com guardar tots aquells parells acumulats que t’han dut a tants racons. Sabates que t’han fet viure molt. I que també t’han fet perdre molt. Amb elles guardaràs cada carrer del barri, cada bar i botiga on has entrat, cada escola on has anat. I també pensaràs en les sabates dels altres que t’han acompanyat en tot això. Però Anna, et dius, guarda un racó també per aquells moments de soledat on has caminat i caminat sense rumb només per intentar allunyar-te de tot allò que et perseguia sense descans, per allunyar-te d’allò que t’unia massa allí on t’havies quedat quieta durant un temps.

Tens una altra caixa, més petiteta aquest cop, per a les fotos que tens penjades a la paret i qualsevol detallet que ha servit de decoració per a l’habitació. Perquè mai viuries a un lloc sense personalitat, sense la teva empremta. Així que guardes aquella rosa de feltre que et va regalar un nen de l’escola a qui, molts dies, hauries ofegat. I també el marc de fotos amb aquell retrat de quan eres petita que, de sorpresa, et va fer una alumna del repàs, futura artista. El planificador setmanal on anotaves tota la feina que volies fer i que els diumenges a la nit, en tornar al pis, veies que s’havia quedat en mers propòsits. La foto de la teva primera graduació, amb aquella amiga que et va descobrir que al món hi havia algú com tu: ella. L’entrada del concert somiat i perseguit durant mesos.

Arribes al quid de la qüestió: la roba que no t’has atrevit a treure de l’armari tot i que el temps hagi canviat quatre vegades d’estació. La teva camisa de cors preferida que duies el primer dia que el teu nerviosisme i tu vau arribar a l’escola. Aquells pantalons texans ajustats que no saps mai si és l’ocasió adequada per a posar-te’ls. La dessuadora que portes a l’hivern per casa i que encara creus que fa la seva olor. El vestit que et vas comprar expressament per a aquella cita que no sabies com acabaria, i va anar bé. El xandall dels bons propòsits per anar al gimnàs. La jaqueta de l’últim adéu que, dels nervis, no aconseguia fer-te entrar en calor. I ho guardes. Ho guardes tot esperant que, quan la tardor torni a fer començar el curs escolar, seràs capaç de desplegar-ho tot, penjar-ho a l’armari i posar-t’ho amb el millors dels somriures. Per encetar noves aventures a una nova escola. Per sortir una nit a donar-ho tot amb aquells pantalons. Per anar per casa abrigada amb la dessuadora. Per a una nova cita que acabi bé, amb vestit o sense. Per moltes hores més de zumba al gimnàs de la cantonada. Per una llarga temporada on la jaqueta no hagi de suportar últims adéus, sinó primeres benvingudes.


I, després d’invertir-hi unes quantes hores de desgast emocional, creus que ja has aconseguit desar-ho tot. Però, de sobte t’adones que, malgrat seguir pensant com és possible haver acumulat tant i tant, et queda una caixa buida, preparada per omplir. I serà per tots aquells records que mai, mai, t’atreviràs a empaquetar.

dimecres, 25 de maig del 2016

El got i tu

Algú em va dir un dia que la magnitud dels nostres problemes – i de les nostres tragèdies, m’afegiria a dir – es mesura com si fos un got. Un got en si no pesa si només l’aguantem dos minuts però, quan ho anem allargant, el got pot arribar a convertir-se en una càrrega pesada de cinc tones que sostenim amb un sol braç.

Llavors ve la lliçó final que tots us podeu imaginar: que si hem d’aprendre a deixar anar el got aviat, que allargar l’agonia no solucionarà els problemes sinó que els farà més grans i totes aquestes històries que bla, bla, bla...

I que sí eh! Objectivament, aquesta reflexió té tota la raó del món. És un proverbi digne de seguir.

Però tu, esperit innat de contradicció, no et dediques a deixar anar el got sinó que, per contra, et distreus en, a sobre, omplir-lo. És massa fàcil aguantar un got buit, no? Posem-hi coses! Afegim-li dies d’estrès que haurien de tenir 36 hores, nits interminables sense poder dormir, la poca capacitat de dir no a demandes de nova feina, una autoestima sota el nivell del mar i un pessimisme per sobre els núvols i “voilà” ja tenim el got ple fins a dalt de tot.

Per això camines fent equilibris per la vida, ja que el mínim descuit pot fer vessar una sola gota i ocasionar-te un tsunami emocional. Que totes aquelles gotes ben disposades i organitzades al got, i al teu dia a dia, s’esverin i no sàpigues cap on tirar.

Fins el dia que ho veus, el problema no és que vessi el got, el problema ja el tens: ja no l’hauries d’omplir més, posar fre, parar.

I llavors també veus una altra cosa: és aquest got tan ple precisament el que et sosté a tu de peu. Almenys, camines. 

dijous, 12 de maig del 2016

Trinaranjus i felicitat

“Primavera i trinaranjus amb qui més has estimat.”

Jo, que sóc més de fanta de taronja com a beguda dolça per excel·lència, sempre he pensat que sí, que aquesta frase ben bé pot ser la definició perfecta de la felicitat. Sovint estem encabits en grans metes, en il·lusions immenses i passem la vida així, allunyant-nos de les petites coses que, al cap i a la fi, són les que acaben dibuixant el somriure als llavis.

I és que la felicitat és mirar-te als ulls i, nerviosa, somriure. I que tu em miris i, sense cap inseguretat, em somriguis.

Felicitat és tornar els divendres a casa i notar les abraçades d’aquells qui no s’acostumen a tenir-te lluny. I tenir, des que va començar la teva incursió universitària, el mateix plat de macarrons a taula perquè és el teu plat preferit.

La felicitat també es pot concretar en noms i cognoms. Els d’aquelles persones que, dia rere dia, festa rere festa, caiguda rere caiguda, et demostren que juntes podeu viure moments únics i que sou, senzillament, imparables.

Podeu somriure quan penses en la teva feina. Això és felicitat en majúscules. Saber que hi ha dies que surts derrotada, amb ganes de posar els dits a un endoll, però que si t’ho demanessin, sense dubtar, t’enduries a casa més de la meitat d’aquells petits monstruitos.

Seure davant del mar i deixar que et despentini. No dormir en 24 hores però no per haver sortit de festa sinó per haver-la organitzat. Viatjar a llocs propers i llocs llunyans. Estar escrivint aquestes línies. Obrir àlbums de fotos i veure aquelles mans que t’abraçaven per fer-te feliç i que ara, qui sap on són. Voler superar cada dia els reptes que suposa una nova partitura quan cada vegada tens el clarinet més lluny. Cantar a la dutxa, per què no. Voler comprar-te un collaret nou a conjunt d’aquell vestit florit que et podràs posar ara que arriba l’estiu. Passar per davant d’una floristeria i olorar les roses. Aprendre les cançons del nou disc del teu grup preferit.


I, com no, que t’enlluerni el sol primaveral mentre beus trinaranjus amb algú estimat. 

dilluns, 22 de febrer del 2016

La meva feina, el meu sou!

Aquest 22 de febrer és el Dia Europeu per la Igualtat Salarial entre Homes i Dones; dia on es visualitza que la igualtat real entre homes i dones en el mercat de treball encara és una utopia que tenim lluny d’assolir. Actualment, les dones dels Països Catalans guanyem, de mitjana, un 22% menys que els homes per fer la mateixa feina, de manera que hauríem de treballar 79 dies més per igualar el salari.

Però aquest dia no només implica les dades de discriminació directa, com és el cas del salari, sinó que cal visualitzar també els estereotips i prejudicis que encara hi ha en el mercat laboral i que fan que les dones pateixin discriminació a l’hora de trobar una feina, especialment si són mares o estan en potencialitat de ser-ho. Ens resulta més difícil trobar un bon lloc de treball, ens costa més conciliar la nostra vida laboral i familiar i, quan trobem feina és menys valorada social i econòmicament.


Per això, en els moments transcendentals que estem vivint amb la construcció del nou país, la igualtat efectiva o real entre els homes i les dones no s’ha de quedar en una reivindicació en dates assenyalades sinó que cal el compromís ferm que, en aquesta nova Catalunya, serem valorades per la nostra feina, lluny dels estereotips de gènere. Perquè les dones volem decidir i ser, també en el món laboral! 

dilluns, 11 de gener del 2016

A propòsit dels propòsits

A PROPÒSIT DELS PROPÒSITS

Gires la pàgina. Dia 1. La gent sol dir-te que al mateix temps que canvies de calendari i d’any també has de canviar la vida, apropar-te una mica més a allò que desitges. Complir els anhels que se’t van resistint.

Però tu mires al teu voltant i veus que aquells que el dia 31 de desembre es prometien deixar de fumar, avui ja s’han acabat mig paquet. Que la cua per inscriure’s al gimnàs no és tan llarga com et pensaves. Que les dietes a base de verdura també deixaran un racó per a la xocolata. Que tots aquells que ahir volien aprendre un idioma nou avui diuen que, total, quan aniran de viatge ja sobreviuran amb una guia.

I que de bones intencions n’està ple el món.

És per això que mai fas propòsits d'any nou. Evites frustracions innecessàries. Veus que per molt que sigui 1 de gener segueixes estimant-lo com si fos 20 de desembre. Que et mires al mirall i el teu somriure forçat no ha millorat després del raïm de la sort. Que el 2016 no t’ha portat un somni reparador sinó que podrien tocar les campanades mil cops abans tu no hauries aconseguit la fase REM.

Però enguany és diferent. La sensació d’estar en una via sense sortida t’ha portat a escriure una llista d’allò que vols aconseguir i, sobretot, d’allò que vols que s’ho endugui el 2015. Canviar el rumb, fer les coses d'una altra manera. Veure que ets capaç d'activar alguna cosa que fins ara se t'escapava.


Fer zàping vital. I, per fi, aconseguir canviar de canal.